Resumen Latinoamericano/ 6 de agosto 2017 .-
Por Ramon Piqué, Marcel Dalmau y 17 encausados más.
‘Cuando empezamos a declarar las torturas a las que habíamos sido sometidos él, el señor Garzón, nos recordaba que las preguntas las hacía él, y que cualquier referencia respecto al trato recibido se haría al final, descontextualizando así la declaración de la práctica de las torturas recibidas. ‘
Diecinueve de los detenidos de la Operación Garzón han escrito este artículo para VilaWeb, donde responden a las últimas declaraciones del ex-juez:
Las mentiras reiteradas del ex-juez Garzón
Apunta el señor Garzón, en su artículo de la Vanguardia publicado el día 31 de julio, que ‘La postveritat es la mentira emotiva, cuando lo que ha ocurrido en realidad tiene menos importancia que la percepción que se puede tener del hecho en sí’ . En el caso que nos toca, lo que ha ocurrido y tiene menos importancia según él, son las torturas practicadas por la guardia civil el verano de 1992 poco antes de los Juegos Olímpicos a militantes independentistas. Un delito de lesa humanidad.
Con un comienzo de artículo como este, el ex-juez Garzón ha desaprovechado una ocasión de oro para hacer autocrítica y desmarcarse de las cloacas del estado de las que en algún momento de su vida quiso sacar provecho para hacer carrera política. Hay que recordar que él trabajaba por la Audiencia Nacional, instancia judicial heredera directa del Tribunal de Orden Público franquista que continuó hecho las nuevas funciones sin ninguna revisión, limpieza o ruptura ..
El motivo por el que el pasado mes de julio varios encausados hicimos el paso de esperarlo en el Parlamento de Cataluña tiene que ver con el hecho de que él fue el responsable judicial de la operación en el marco de la que se ser torturados. Tiene por tanto una responsabilidad innegable ya que es quien ordenó las detenciones y cuesta aceptar que un juez que ve pasar por delante de él los cuerpos heridos del muchos de los detenidos, sencillamente no pueda pensar que algo estaba pasando. Esta pregunta le hará el día del Parlamento y él no la quiso contestar. Era ingenuo o era cómplice?
El día 16 de diciembre de 2012 en el programa Salvados de la Sexta el señor Garzón afirmaba taxativamente que ‘de las personas que comparecieron ante mí ni una sola, ni una sola denunció torturas’. Obviamente mentía cuando hacía esta afirmación. Está registrado y usted mismo se desmiente de manera implícita en este último artículo. En abril de 2013 el semanario La Directa hacía públicas las actas de nuestras declaraciones, donde se demostraba que siete de las personas detenidas denunciaron torturas ante él. Debemos apuntar que antes de declarar ante el juez los agentes de la guardia civil nos amenazaron de volver a ser torturados si no repetíamos las declaraciones que habíamos aprendido cuando éramos en sus manos. Nos habían demostrado con creces que no se trataba de ningún postveritat señor Garzón y los juicios se fundamentaron sobre estas declaraciones, hechas bajo amenazas, que nunca fueron anuladas.
Aún así siete personas declaramos torturas ante el juez, y cuando empezamos a declarar las torturas a las que habíamos sido sometidos él, el señor Garzón, nos recordaba que las preguntas las hacía él, y que cualquier referencia respecto al trato recibido se haría al final, decontextualitzant así la declaración de la práctica de las torturas recibidas.
Dice el ex-juez, que él no podía hacer nada más de lo que hizo, y que la competencia era del juzgado ordinario y de la correspondiente fiscalía. Dice que la sentencia de Estrasburgo recoge que ‘la actuación suya, la del ex-juez Garzón, fue impecable’, lo que leyendo y releyendo el texto de la sentencia no aparece en lugar … señor Garzón, hace un relato a medida de sus intereses, sin un ápice de humildad.
Dice el señor Garzón que ‘de los quince detenidos que sostuvieron la denuncia al Tribunal Internacional de Estrasburgo (TEDH) seis fueron condenados por la Audiencia Nacional’, por lo que eran ‘personas que utilizaban el terror como medio para a exponer sus ideas ‘. La existencia de personas relacionadas con Tierra Libre no justifican la práctica de la tortura, este posicionamiento está en las antípodas de la defensa de los derechos humanos. Por otro lado, tenemos que deducir que las otras nueve personas que denunciaron torturas, que no fueron condenadas ni procesadas, se deben considerar daños colaterales de la razia policial? Es así como quiere erigirse en un defensor de los derechos humanos? Relea lo que ha escrito en su artículo. De qué postveritat está hablando?
Dice que no entiende la insistencia en intentar reivindicar visiones del pasado distorsionadas ‘, dice que’ no vale la pena perder el tiempo ‘… Las visiones distorsionadas del pasado las hemos sufrido durante muchas décadas en este país y los encargados de difundirlas han sido gente como usted que con total impunidad se han dedicado a construir versiones oficiales tergiversadas. Dice que ‘nadie es perfecto’, y que ha hecho autocrítica en numerosas ocasiones y que quiere seguir haciéndolo ‘. Señor Garzón no lo sabemos si ha hecho autocrítica, pero el texto de su artículo más pronto por otra parte, más bien es la actitud de alguien que si tuviera dignidad pediría perdón antes de pretender erigirse en un defensor acérrimo de los derechos humanos.
Pero desgraciadamente más allá del caso que nosotros vivimos, el ex-juez en cuestión es conocido en algunas instancias de defensa de los derechos humanos justamente por su papel obstaculizador en materia de derechos humanos y tiene en su haber otras causas similares. Toca recordar casos como el de Aritz Beristan, detenido en 2002 por orden del señor Garzón, ante el que denunció torturas y la sentencia posterior del TEDH que condenaba de nuevo el estado por la no investigación de las torturas.
O el caso de las 5 personas detenidas en Vilanova y la Geltrú acusadas de pertenecer a Al Qaeda que denunciaron haber sufrido torturas ante primero de los jueces de la Audiencia Nacional, Andreu y Grande-Marlaska y posteriormente del ex-juez Garzón . Al cabo de un tiempo, el mismo Tribunal Supremo anuló la sentencia de la Audiencia Nacional apuntando la no investigación de las torturas a pesar de los indicios racionales existentes.
La Coordinadora para la Prevención y Denuncia de la Tortura con motivo de la presentación del señor Garzón en 2011 a formar parte del Comité para la Prevención de la Tortura del Consejo de Europa hizo llegar a esa instancia un documento con la recopilación de numerosos casos en que siendo juez instructor el señor Garzón se habían producido denuncias por torturas sin que nunca hubiera detenido los procesos a causa de estos hechos, al contrario continuaba su instrucción. El juez tuvo que retirar su candidatura.
Señor Garzón, estamos hablando de torturas, no del proceso que vive Cataluña, estamos hablando de un delito de lesa humanidad, no de independentismo.
Ramon Piqué, Marcel Dalmau y 17 encausados más.
Els torturats de l’Operació Garzón responen
‘Quan vam començar a declarar les tortures a què havíem estat sotmesos ell, el senyor Garzón, ens recordava que les preguntes les feia ell, i que qualsevol referència respecte al tracte rebut es faria al final, decontextualitzant així la declaració de la pràctica de les tortures rebudes.’
Dinou dels detinguts de l’Operació Garzón han escrit aquest article per a VilaWeb, on responen a les darreres declaracions de l’ex-jutge:
Les mentides reiterades de l’ex-jutge Garzón
Apunta el senyor Garzón, en el seu article de la Vanguardia publicat el dia 31 de juliol, que ‘La postveritat és la mentida emotiva, quan allò que ha ocorregut en realitat té menys importància que la percepció que es pot tenir del fet en sí’. En el cas que ens toca, allò que ha ocorregut i té menys importància segons ell, són les tortures practicades per la guàrdia civil l’estiu de 1992 poc abans dels Jocs Olímpics a militants independentistes. Un delicte de lesa humanitat.
Amb un començament d’article com aquest, l’ex-jutge Garzón ha desaprofitat una ocasió d’or per fer autocrítica i desmarcar-se de les clavegueres de l’estat de les quals en algun moment de la seva vida en va voler treure profit per fer carrera política. Cal recordar que ell treballava per l’Audiència Nacional, instància judicial hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista que va continuar fet les noves funcions sense cap revisió, neteja o ruptura..
El motiu pel qual el passat mes de juliol uns quants encausats vam fer el pas d’esperar-lo en el Parlament de Catalunya té a veure amb el fet que ell va ser el responsable judicial de l’operació en el marc de la qual vam ser torturats. Té per tant una responsabilitat innegable ja que és qui va ordenar les detencions i costa acceptar que un jutge que veu passar per davant seu els cossos nafrats del molts dels detinguts, senzillament no pugui pensar que alguna cosa estava passant. Aquesta pregunta li vam de fer el dia del Parlament i ell no la va voler contestar. Era ingenu o era còmplice?
El dia 16 de desembre de 2012 en el programa Salvados de la Sexta el senyor Garzón afirmava taxativament que ‘de les persones que van comparèixer davant meu ni una sola, ni una sola va denunciar tortures’. Òbviament mentia quan feia aquesta afirmació. Està enregistrat i vostè mateix es desmenteix de manera implícita en aquest darrer article. L’abril de 2013 el setmanari la Directa feia públiques les actes de les nostres declaracions, on es demostrava que set de les persones detingudes van denunciar tortures davant d’ell. Hem d’apuntar que abans de declarar davant del jutge els agents de la guàrdia civil ens van amenaçar de tornar a ser torturats si no repetíem les declaracions que havíem après quan érem a les seves mans. Ens havien demostrat amb escreix que no es tractava de cap postveritat senyor Garzón i els judicis es van fonamentar sobre aquestes declaracions, fetes sota amenaces, que mai van ser anul·lades.
Tot i així set persones vam declarar tortures davant del jutge, i quan vam començar a declarar les tortures a què havíem estat sotmesos ell, el senyor Garzón, ens recordava que les preguntes les feia ell, i que qualsevol referència respecte al tracte rebut es faria al final, decontextualitzant així la declaració de la pràctica de les tortures rebudes.
Diu l’ex-jutge, que ell no podia fer res més del que va fer, i que la competència era del jutjat ordinari i de la corresponent fiscalia. Diu que la sentència d’Estrasburg recull que ‘l’actuació seva, la de l’ex-jutge Garzón, va ser impecable’, cosa que llegint i rellegint el text de la sentència no apareix en lloc… senyor Garzón, fa un relat a mida dels seus interessos, sense ni un bri d’humilitat.
Diu el senyor Garzón que ‘dels quinze detinguts que van sostenir la denúncia al Tribunal Internacional d’Estrasburg (TEDH) sis van ser condemnats per l’Audiencia Nacional’, per la qual cosa eren ‘persones que feien servir el terror com a mitjà per a exposar les seves idees’. L’existència de persones relacionades amb Terra Lliure no justifiquen la pràctica de la tortura, aquest posicionament és a les antípodes de la defensa dels drets humans. D’altra banda, hem de deduir que les altres nou persones que van denunciar tortures, que no van ser condemnades ni processades, s’han de considerar danys col·laterals de la ràtzia policial? És així com vol erigir-se en un defensor dels drets humans? Rellegeixi el que ha escrit en el seu article. De quina postveritat està parlant?
Diu que no entén la insistència en intentar reivindicar visions del passat distorsionades’, diu que ‘no val la pena perdre-hi el temps’… Les visions distorsionades del passat les hem patit durant moltes dècades en aquest país i els encarregats de difondre-les han estat gent com vostè que amb total impunitat s’han dedicat a construir versions oficials tergiversades. Diu que ‘ningú no és perfecte’, i que ‘ha fet autocrítica en nombroses ocasions i que vol continuar fent-ho’. Senyor Garzón no ho sabem si ha fet autocrítica, però el text del seu article més aviat va per una altra banda, més aviat és l’actitud d’algú que si tingués dignitat demanaria perdó abans de pretendre erigir-se en un defensor acèrrim dels drets humans.
Però malauradament més enllà del cas que nosaltres vam viure, l’ex-jutge en qüestió és conegut en algunes instàncies de defensa dels drets humans justament per seu paper obstaculitzador en matèria de drets humans i té en el seu currículum altres causes semblants. Toca recordar casos com el d’Aritz Beristan, detingut el 2002 per ordre del senyor Garzón, davant del qual va denunciar tortures i la sentència posterior del TEDH que condemnava de nou l’estat per la no investigació de les tortures.
O el cas de les 5 persones detingudes a Vilanova i la Geltrú acusades de pertànyer a Al-Qaeda que van denunciar haver patit tortures davant primer dels jutges de l’Audiència Nacional, Andreu i Grande-Marlaska i posteriorment de l’ex-jutge Garzón. Al cap d’un temps, el mateix Tribunal Suprem va anul·lar la sentència de l’Audiència Nacional apuntant la no investigació de les tortures malgrat els indicis racionals existents.
La Coordinadora per la Prevenció i Denúncia de la Tortura amb motiu de la presentació del senyor Garzón l’any 2011 a formar part del Comitè per la Prevenció de la Tortura del Consell d’Europa va fer arribar a aquella instància un document amb el recull de nombrosos casos en què essent jutge instructor el senyor Garzón s’havien produït denúncies per tortures sense que mai no hagués aturat els processos a causa d’aquests fets, ans al contrari continuava la seva instrucció. El jutge va haver de retirar la seva candidatura.
Senyor Garzón, estem parlant de tortures, no del procés que viu Catalunya, estem parlant d’un delicte de lesa humanitat, no d’independentisme.
Ramon Piqué, Marcel Dalmau i 17 encausats més.
Tomado de Kaos en la Red